Últimas Noticias

Consulta nuestra visión de las últimas noticias jurídicas, económicas y de actualidad 

 

Si l’empresa no es pot finançar, anem cap a un augment de l’atur i a una ruptura de la pau social

by | febr. 19, 2012 | Blog

President de Pimec Girona i coordinador de Frade Gobeo Advocats i Economistes Fa tres anys, quan Frade va assumir la presidència de Pimec Girona, ja alertava que la falta de liquiditat i els problemes del sector immobiliari i de la banca que l’havia finançat portaven a un «cicle perniciós» del qual encara no hem sortit. En aquesta entrevista, Frade parla de la recent reforma laboral i, sobretot, analitza els problemes del sector financer que tant repercuteixen en el dia a dia de les pimes. Es mostra molt crític amb els gestors bancaris i amb determinats polítics, «poc preparats i amb interessos personals»
Empresari, assessor d’empreses i professor universitari d’orígens bascos, va arribar a Banyoles amb 18 anys amb una beca de la Federació Espanyola de Rem. Fa tres anys, la societat gironina va descobrir Iñaki Frade. Els empresaris associats a Pimec el van elegir per encapçalar la patronal a Girona per afrontar el canvi de cicle inciat l’any anterior. La situació del sistema financer i els seus efectes sobre el dia a dia de moltes petites i mitjanes empreses és un tema recurrent en cada una de les compareixences que sol fer. De fet, en aquest tema va centrar la major part de l’entrevista, en la qual analitza la crítica situació del sector i alerta dels problemes que pot provocar a les empreses i al conjunt de la societat.

Com valora la reforma laboral?
S’han plantejat qüestions importants, que Pimec demanava des de fa temps, com són la necessitat de flexibilitat interna, un tracte diferenciat per a les empreses de menys de 50 empleats a través d’incentius i bonificacions a la contractació, o la reducció de la indemnització per acomiadament improcedent. També és bo que s’apliqui més control de l’absentisme i del frau en les prestacions per desocupació, facilitats en el desvinculament del conveni, o un límit a la ultraactivitat.
Creu que generarà ocupació?
La reforma laboral per ella sola no podrà impedir acomiadaments generalitzats a causa de la impossibilitat actual de finançar el creixement. Això, als actors contraris a la reforma, podria donar-los arguments d’ineficiència que en realitat no ho són. La pretensió d’aquesta és evitar que se’ns talli el crèdit del finançador que ara per ara és institucional, particularment del BCE.

L’Executiu de Mariano Rajoy també ha abordat una reforma financera…
Al meu entendre, només hem viscut el principi dels problemes de les entitats financeres espanyoles i, a dia d’avui, les inversions en aquestes entitats suposen un elevat risc que encara que pot particularitzar-se en cadascuna d’elles, és absolutament general.

Quines són les causes?
N’hi ha diverses, un finançament excessiu i massa curt, massa operacions opaques amb societats creuades i finançament de bancs dolents individuals, la concentració de la inversió i la seva insolvència, i la convergència d’aquests problemes: falta de liquiditat i les dificultats del sosteniment de l’estat de benestar i l’ocupació.

Anem a pams. Finançament excessiu?
És un fet que l’expansió de les entitats financeres espanyoles ha estat finançada per un espectacular augment de la seva dependència de fons adquirits, que els definim com a fons i no com les seves pròpies bases de capital. Els fons adquirits inclouen prestacions interbancàries, emissions de títols a curt termini i bons (així com deute subordinat). Com més depenen els bancs de fons adquirits en el seu perfil de finançament, més sensibles són a canvis en la confiança dels mercats, i menor és la seva flexibilitat per al cas que hagin de bregar amb qualsevol falta eventual de liquiditat.

Podríem dir que el sistema financer espanyol té un deute amb desitjos de marxar i venciments molt elevats per a aquest any?
Aquest problema s’agreuja pel fet que les entitats financeres del seu entorn també pateixen la mateixa situació, pel que la lluita per la consecució de fons financers serà intensa i els pocs que puguin arribar o moure’s d’uns a altres estudiaran en profunditat la seguretat de la renda i el risc de fallida, i les entitats financeres espanyoles estan situades en posicions de probabilitat de fallida per la desconfiança que genera la incertesa de les seves inversions.

Parla de lluita per aconseguir fons, però el BCE va inundar el mercat de crèdit a finals de 2011…
A principis de desembre passat va posar 360.000 milions d’euros de crèdit de forma extraordinària a tres mesos dels quals les entitats financeres espanyoles van retirar una tercera part, per a una economia que no va més enllà del 5% del PIB europeu. És un pedaç que insisteix en el mateix problema de curt termini, com la resta del finançament que està marxant. A finals del desembre passat, es comentava que novament el Banc Central Europeu hauria de finançar per import superior a 250.000 milions euros les entitats europees. La demanda de crèdit se’n va anar al doble, fins als 489.190 milions d’euros, això sí, aquesta vegada a tres anys. Evidentment, part d’aquesta quantitat es destina al pagament corrent dels seus venciments, part per a la subscripció de les lletres del tresor amb greus problemes de subscripció en mercat lliure, i una altra part que guarden per utilitzar-los en breu per poder pagar els venciments futurs, en particular el venciment dels prestats a tres mesos per aquesta mateixa entitat uns dies abans.

La pregunta és òbvia, quantes vegades es pot fer aquesta operació?
El BCE tindrà seriosos problemes per mantenir la credibilitat del sistema financer amb aquestes inversions i per al 2012 a la UE els venciments amb data de caducitat són 820.000 milions d’euros, més els que no sabem. Al seu torn, el tresor espanyol necessitarà renovar per 165.000 milions d’euros el 2012, l’italià per 243.000 milions d’euros, el britànic per 299.000 milions d’euros, el francès per 359.000 milions euros i l’alemany per 243.000 milions d’euros per nomenar els més importants, a més de les noves necessitats pels seus dèficits, als quals molts dels governats, mal acostumats igual que molts dels seus governants, acostumats a tirar llarg amb els diners dels altres, de cap manera volen renunciar.

Un panorama gens encoratjador..
La qüestió final radica en si els bancs seran capaços de captar fons i col•locar bons en mercat lliure, encara que sigui amb aval de l’Estat, i si això fos així, a quin preu i termini. Aquestes qüestions avui estan damunt de la taula i són controvertides de jutjar: pels importants venciments que tenen compromesos a molt curt termini que comprometen greument la seva tresoreria, cosa que els col•loca en situació d’insolvència imminent; per la debilitat i baixa fiabilitat de les inversions excessivament concentrades que té realitzades el sistema financer en l’actualitat; i per la falta de noves inversions que generin confiança futura de rendes i retornin resultats positius als seus comptes de resultats avui plens de més que dubtoses rendes financeres.

Parlava abans de l’excés d’operacions opaques com un altre dels problemes del sector…
El sistema financer espanyol està ple d’inversions en societats participades i creuades que van generar guanys desproporcionats. Després de l’entrada del vent fred del 2006, les societats que en el seu moment proporcionaven grans beneficis amb les seves accions, es van convertir en un llast que el sistema no pot reflectir amb transparència. La realitat d’una part dels ingressos provinents d’aquestes societats respon a artificis financers de finançament d’insolvències per reflectir ingressos dels deutes que suporten i mostrar-les com a sanes. Aquests ingressos aparentment ordinaris estan ?lluny de ser-ho i aquestes operacions fallides no han estat reflectides en els comptes de resultats ni en els balanços de les entitats financeres, molt al contrari, els ingressos per interessos i determinades plusvàlues s’han situat com a benefici directe corrent. No obstant, aquestes operacions no passen desapercebudes ni són desconegudes per als inversors professionals, entre ells les pròpies entitats financeres. El dèficit patrimonial del sistema financer probablement és una realitat.

La reforma financera no preveu la creació del banc dolent que vostè havia reclamat en alguna ocasió…
La desinversió en determinats actius immobiliaris s’ha convertit en la creació de petits i no tan petits bancs dolents privats de cadascuna de les entitats financeres o han hagut de ser assumides per l’Estat, però el valor en l’actiu de les entitats financeres gairebé no ha patit variació. Difícil itinerari per proporcionar confiança.

En molt poc temps, la banca haurà d’afrontar una reconversió important…
El risc sistèmic pot fer desaparèixer el relativament bon benefici i l’aparent sòlida solvència a què estan obligant el sistema financer en poc temps. Amb aquesta perspectiva, en la situació actual als inversors no pot compensar-los estar en el nivell més subordinat de l’estructura de capital de les entitats financeres espanyoles, per la qual cosa la subscripció de títols que computin com a «core» capital o fons propi, deute subordinat i altres tipus d’accions i bons és massa arriscada atès que el risc de fallida és alt i els seus titulars són els últims amb dret a cobrament i no se’ls proporciona cap mena de cobertura.

Durant anys, bancs i caixes van basar el seu model de negoci en l’expansió creditícia vinculada al sector immobiliari…
És un mercat hipotecari anòmal i fallit, no pot considerar-se com una font de fortalesa en el crèdit. I més encara quan gran part de la inversió es concentra en aquest tipus de crèdits que avui són fallits i que són objecte de refinançaments i cobrament fictici d’interessos. Un altre problema és que una gran quantitat de les hipoteques ho són sobre edificis i habitatges devaluats, quan no sobre terrenys sobre els quals difícilment podrà traslladar-se el seu cost i consegüentment el crèdit hipotecari al preu final d’habitatges o naus acabades. Quedaria, a més, un problema afegit al conjunt d’hipoteques que van ser signades en els anys daurats, ja que un gran nombre d’aquestes van ser contractades amb marges estrets sobre l’Euribor, de manera que la seva rendibilitat és escassa per al cost dels diners en mercat lliure en les nostres dates.

En la nostra economia convergeixen problemes com la falta de liquiditat, l’atur i unes dificultats creixents per sostenir l’estat de benestar. Un còctel explosiu?
La convergència de tots aquests problemes és el risc d’insolvència i la falta de liquiditat. El principal problema que podem identificar i de segur tindrem està relacionat amb el risc de refinançament. Si els bancs no són capaços de refinançar els venciments que han d’afrontar el pròxim any, el més probable dels escenaris, no es pot esperar finançament al creixement per molt que s’intenti pels empresaris. Això aboca a un creixement de l’atur i, possiblement, a la ruptura de la pau social animada per algunes persones amb escàs coneixement que els diners, fins i tot per als bancs i els governs, no arriben i no poden inventar-se, només poden agafar-se a crèdit.

En una situació com la que exposa, queda clar que la banca és el dolent de la pel•lícula…
Hi ha raons per estar indignats amb els gestors bancaris que sorprenentment han estat i són premiats per aquesta gestió i dels quals abans només es rebien lliçons de moralitat, retrets de mala gestió, falta de prudència i d’anàlisi d’inversió, menyspreu i fins a criminalització del morós i de l’empresari caigut. També hem d’indignar-nos amb els governants poc preparats i amb interessos personals, un nombrós grup dels quals, tot i haver governat malament, conserva les seves prebendes.